dimecres, 16 de maig de 2012

OMPLIR UN BUIT CREAT


Article d'en Lluís Foix - El Punt-Avui - 16.05.2012

El moviment dels indignats pot haver estat més o menys exitós que ara fa un any. Si ho miréssim des del punt de vista de la situació que viu el món avui, els acampats i manifestants haurien pogut ser molt més nombrosos arreu del món. Per la raó, molt poderosa, que tot està pitjor que l'any passat. No només a Catalunya sinó a tot Europa i pràcticament al món sencer. El missatge que ha retornat en aquest primer aniversari del 15-M és que la indignació és una teràpia adequada per mostrar la frustració que centenars de milers de persones viuen enmig de pors, carències, inseguretat i incertesa. Ni els polítics, ni els financers, ni tampoc els mitjans de comunicació hem encertat a fer un diagnòstic sobre el que ens passa, el perquè i quines poden ser les sortides.



Quan Stéphane Hessel va escriure en un petit llibre,Indignez-vous, que pagava la pena indignar-se perquè el món no anava bé, la reacció europea fou molt ràpida i extensa. Va arribar fins a tot a Manhattan agafant el nom d'Occupy Wall Street. La tesi central de Hessel és que el món està governat per un poder financer que ho controla tot.


Hessel és un home vell, ara té 95 anys, que va néixer a Alemanya i es va fer de nacionalitat francesa el 1939. Va militar a la Resistència, fou detingut i ingressat en un camp de concentració, va ser uns dels redactors de la Declaració Universal dels Drets Humans i també fou ambaixador a les Nacions Unides representant França. Un home sol pot promoure un moviment de dissidència si el que diu té sentit. El mateix es podria dir de Chen Guang-cheng, un xinès cec, autodidacte, advocat, que amb les seves denúncies de les autoritats de Pequín, uns quants anys a la presó i una fugida clandestina a l'ambaixada americana, ha posat nerviós l'aparell polític d'un país de 1.300 milions d'habitants i també ha fet trontollar les relacions diplomàtiques entre Xina i els Estats Units.


Dissabte i diumenge vaig transitar per la plaça Catalunya i, possiblement, hi havia menys gent que el 2011. Però els missatges penjats en fils que unien dos arbres, a les vores, al davant de les tendes de campanya, a les casetes i a la gespa eren aproximadament els mateixos que ara fa un any. Ah!, i una qüestió molt important. La majoria eren joves però Déu n'hi do de les dones i homes de mitjana edat i també de persones que havien passat a la jubilació administrativa. Es podrien resumir en crítics als polítics que no han sabut donar resposta a les penúries de la societat en temps de crisi molt forta. En comptes de buscar solucions pensant en les persones angoixades i temoroses, s'han dedicat a aplicar radicalment mesures que retallen drets i escanyen els més fràgils, els aturats i els que no han tingut el privilegi de rebre una educació superior. Les crítiques més severes estaven adreçades als bancs i als banquers. No és una casualitat que ahir mateix els principals actes del que se suposa que serà el final de les concentracions d'enguany s'hagin concentrat davant d'institucions financeres.


Els indignats del 15-M han aconseguit si més no traslladar un missatge a la societat sobre les injustícies que han portat a la crisi i, encara més, sobre les desigualtats que la crisi està creant en la nova societat que sovint comparo amb l'evolució darwiniana. Fins ara almenys, la violència ha estat mínima o, dit altrament, no ha depassat la que es produeix en concentracions per celebrar esdeveniments esportius, culturals o cívics. En les dues passejades pel lloc dels fets he pogut veure gent que enraonava, que escrivia, que intentava convèncer els que fèiem un recorregut de caire turístic o informatiu.


Les crítiques al sistema financer són sense matisos, a l'engròs, posant de relleu com les finances determinen les decisions polítiques. Ho diuen els indignats però es veu diàriament en l'actualitat política de tots els països occidentals. La política ha estat trepitjada per les finances i l'economia. El que pugui decidir un alcalde ha d'estar revisat i aprovat per la Diputació o Comunitat Autònoma, que ha de retre comptes al govern de l'Estat, que tampoc no és sobirà perquè depèn del vistiplau de la Comissió Europea, del Banc Central Europeu i del Fons Monetari Internacional. Cap d'aquestes tres importants institucions no ha de respondre davant ningú i per tant la seva legitimitat democràtica és qüestionable.


L'eficàcia del missatge del moviment del 15-M és més alta si es transmet amb racionalitat i contundència però sense crits ni soroll ni tampoc violència. Les esquerdes del sistema capitalista són grosses i es veuen. El que fan els indignats és assenyalar-les i seria una equivocació que en veure un dit que assenyala la Lluna, ens fixéssim més en el dit que en la Lluna. Una societat lliure ha de trobar solucions als problemes que més angoixen als ciutadans. El problema és que la solució no és només votar cada quatre o cinc anys per tal de reafirmar o fer fora els governs de torn. La qüestió és que les coses no han canviat gaire a Espanya malgrat una majoria absoluta del Partit Popular. Ja veurem el que passa a França amb la presidència de François Hollande, que ahir va visitar Berlín, unes hores després de prendre possessió com a successor de Nicolas Sarkozy. Aquest nou tàndem del poder polític europeu podrà prendre les decisions que cregui oportunes. Però ja es veu que el concepte d'austeritat extrema de Merkel no es correspon amb les promeses fetes pel president francès, que vol una entesa amb més països europeus per tal de fomentar també l'estímul i la creativitat.


El buit creat per la política i els polítics en mirar cap a un altre costat mentre els mercats actuaven sense fre i els financers s'allunyaven de qualsevol regulació, ha estat omplert per un moviment que n'està una mica fart del mal govern davant del poder dels mercaders locals, nacionals i transnacionals.












Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Pots deixar-nos el teu comentari