El poeta i el nostre poble, com arriba a les nostres contrades?
“On ets, on ets infància daurada?”
L’escenari urbà de Barcelona tindrà
un contrapunt decisiu: els estius a Santa Coloma de Farners. El pare de
Vinyoli tenia un amic d’estudis, Josep
Fornés, metge oftalmòleg que s’havia casat amb
Conxita Alibés, pubilla de can
Barrot, masia situada al terme de Riudarenes, a tocar de Santa Coloma. En
morir-se el pare, Fornés, en un gest d’amistat i solidaritat, havia dit a la
mare que per “fer salut” podrien passar
els estius a Santa Coloma, on ell els
facilitaria l’allotjament, i també que,
quan en Joan tingués setze anys, podria entrar a treballar a l’editorial Labor, de la qual era soci fundador juntament amb
l’alemany Georg Pfleger. I així va ser, els dos oferiments es concretaren
puntualment.
L’estiu de 1922, els Vinyoli arribaren a Santa Coloma, d’on n’havia sortit
al segle XVIII el rebesavi del poeta, Pius Viader, per anar a Cuba. Hi havia
alguna cosa, doncs, d’involuntari
retorn als orígens. Viuran a can Cuera, al carrer Beat Dalmau, 34, d’un poble que
tenia un cert prestigi com a destinació de vacances, afavorit pel balneari
d’aigües termals. Hi acudia un gruix de població estival, pertanyent a la burgesia, que durant l’any
vivia a Barcelona i en molts casos tenia alguna vinculació familiar amb Santa
Coloma, que els vilatans denominaven “colònia”,
com en d’altres pobles catalans d’estiueig. En aquest context hi residirà el
nen Joan Vinyoli, fent unes vacances de fill de la burgesia sense formar-ne
part pròpiament, la qual cosa li
resultarà molt confortable però també li suposarà, possiblement, una primera
vivència de desclassament.
Els Vinyoli anaven a Santa Coloma a finals de juny, sempre després de Sant
Joan, i s’hi estaven fins a finals de
setembre, després de la festa major del poble. Ho feien en tren, que agafaven a
l’estació de França, fins a Sils i, des
d’aquesta població, acabaven d’arribar
en l’autobús de línia de la Hispano Farnense. Un viatge d’unes dues
hores per deixar la ciutat i arribar al camp, a l’escenari de la infància
daurada, per viure en el medi rural per
un període de tres mesos bons. Els oncles Emili i Ignasita també hi anirien per
establir-se primer a can Barril i més
tard en un pis del carrer Delme.
L’estiu, i en temps de vacances escolars, és el moment propici perquè els
infants estiguin tot el dia fora de casa i gaudeixin plenament. I Vinyoli, dotat d’una sensibilitat de
poeta, hi farà totes les descobertes
possibles. Per això, en una entrevista de l’any 1968, en preguntar-se-li per allò que l’havia marcat
espiritualment en la seva joventut, responia: “Els
estius a Santa Coloma de Farners; en aquests estius, que no sé quantes vegades
han sortit en la meva poesia, vaig descobrir el món i els seus matisos.”
La presència dels estius colomencs en l’obra del
poeta constitueix un corrent de fons paisatgístic i anímic que és “conseqüència
d’una certa projecció nostàlgica del poeta cap a l’edat daurada” d’aquests sojorns. Cal tenir present que l’obra de Vinyoli comença a
publicar-se després d’aquestes estades,
i en algun cas molt posteriorment, de manera que els poemes on apareix aquesta
presència estan escrits des del record
i la nostàlgia, i que reneix de manera recurrent d’un magma ardent molt
interioritzat. En l’intent d’establir-ne una tipologia, es pot dir que primerament Vinyoli cantarà i celebrarà
aquest paisatge fins a mitificar-lo, i després l’interioritzarà i n’extraurà
símbols. Finalment, hi haurà esclats de records i d’imatges que li “pujaran”,
conscientment o no, per instal·lar-se com a substància lírica en els seus
versos o que li serviran per refugiar-s’hi.
El contacte amb l’entorn natural de Santa Coloma i, per extensió, de l’interior de la comarca de la
Selva –la riera, les gorgues, les fonts, el Rocar, els boscos d’alzines
sureres, els torrents, els camins rogencs de sauló, els camins i la pols del
blat–, i amb el seu entorn humà
–llenyataires, carboners, pagesos, artesans, sereno– l’impregnarà d’una manera
tan profunda que el seu record rebrotarà contínuament al llarg de la seva vida,
bastint un correlat idoni, de molta riquesa sensorial, on projectar el seu
paisatge anímic i que travessarà
tota l’obra, de cap a cap, des de la seva mateixa arrencada, amb el vers
“I la natura em crida” i una estrofa on
localitza la descoberta de la poesia:
Filla del
cel, allà, la poesia,
un dia
vaig trobar de bon matí:
en un
tombant secret que jo sabia,
vora el
torrent humit la vaig sentir.
Oh veu
del rossinyol!, tu em descobries
móns de
bellesa, soledat i cel;
en aquell
punt, dins l'ànima naixies,
meravellós,
inconegut anhel.
I fins als darrers anys quan, en l’inventari de pèrdues, no es podrà estar
de consignar-hi la noiesa viscuda a Santa Coloma:
Ara
camino pel vell casc urbà
mentre
viatgen cap als seus destins
els vells
amics, les dones i els bocins
del que
era jo, de noi, perdut a l'alzinar.
A l’estiu, amb l’arribada de la primera calor forta, el suro s’obre i és el
moment idoni per procedir a pelar les alzines sureres. Els peladors colpegen
amb la destral el suro tou i ho fan suaument
per no arribar a l’escorça i ferir l’arbre. Quan han fet els dos talls
verticals i el de coronament ja poden arrancar la pela fent palanca amb la
burja. El nen Vinyoli va descobrir
aquest so de les destrals en les seves passejades i excursions per les
muntanyes de Santa Coloma, i en moltes
ocasions l’havia sentit sense veure els peladors endinsats en el bosc. Per
això, podrà al·ludir en els seus versos al “so de les destrals invisibles”. El
so d’aquestes destrals, el podem escoltar
en molts racons de l’obra del poeta, juntament amb un altre so, el de
les campanes de l’església o de qualsevol campanar de les moltes ermites de
l’entorn del poble. Són dos sons que,
juntament amb el de la veu del mar que arribarà més tard, reboten de poema a
poema, de llibre a llibre, per tota la poesia de Vinyoli i en constitueixen
l’essència sonora que serà consubstancial al mateix sentit de l’obra.
Alzinars
beneïts!, rouredes estimades!, laberint pur on es filaven els meus somnis!
Juliol, Agost, déus llenyataires, colpeixen, encara avui, com sempre, alts
arbres immortals, i jo escolto i em meravello sempre de la puresa dels cops de
les destrals invisibles.
Aquests llenyataires, obstinats en la seva tasca i endinsats en el bosc,
són l’origen del símbol del boscater, un dels més potents i reveladors de la
seva poesia.
Pàgines 25, 26, 27, 28 I 29
Editorial CCG, ISBN 978-84-92718-27-6