dijous, 10 d’abril de 2014

Sapere aude en el centenari del naixement del poeta...

Des de l'Ajuntament de Santa Coloma de Farners ens han fet arribar aquests poemes d'en Joan Vinyoli, hem d'escollir un i donar-li encara més vida durant l'exposició de flors de començaments del mes de maig... hem escollit Agost... què us sembla? Doneu-nos la vostra opinió.


AGOST


Atapeït de gira-sols,
hortènsies, margarides,
roses cansades esfullant-se,
paro la pluja de sol d’agost mentre la fusteria
batega prop amb xiscles estridents.

La serra-cinta va enllestint els troncs,
la garlopa n’aixeca
fins encenalls.
Mira l’encaix perfecte
dels bastiments de les finestres.
Silenciós, l’home calcula, pren
mides al fons de la cofurna, fosc.

Nosaltres, a la barra,
fem la primera copa
mirant-nos.
Aviat arribarà
la consueta companyia
i anirem al bat
de sol cremant per les dreceres
sorrenques
i veurem el mar
guspirejant.
No penso pas conèixer
res més.
Cada vegada
que veig aquestes coses
les guardo molt endintre per als dies
de la tristesa i de la fam i de la dejecció.


PRIMER D’ANY


He sortit a voltar pels carrers
de la matinada, he mirat els horts
de la nit freda
que finalment ha deixat entrellucar el nou dia.
He pensat que faríem
alguna cosa junts:
inventarem un núvol
de foc? Desviarem un riu?
Abaixarem muntanyes? Aturarem el mar?
Les mudes flors d’un altre
jardí, potser,
se’m tornaran paraules.
Aquest és el primer
dia de l’any:
et donaré dos llibres
que t’he comprat.
En un cafè
t’hi posaré minuciosament
endreces.

Beurem després alguna copa junts.



QUERALBS


Tota la nit, al llosat,
la pluja bat.
Jo parlo baix amb mi,
davant l’espessa cara
que em torna el mirall. Què sóc?
Per culpa de qui,
ferida que no es tanca?
Per què per tota menja un mal
brossat de por?
Què no daria per la mareselva,
pels gira-sols del vell carrer del Camp.
Què no daria per un tros de pa
menjat amb tu,
mentre el vent xiula
i l’òliba xiula.
Plou a barrals. Dormen els carros
dessota el ràfec. el graner està ple,
vessant el trull.
Quan al matí les llandes
ferrisses de les rodes sotraguegin
per l’empedrat, començarà de nou
l’interminable, penetrant suplici
de perforar les negres galeries
del meu carbó, sense que mai no hi trobi
cap diamant.


TOT ÉS ARA I RES


El que jo sóc és un concupiscent,
però no perdo, mal que ho sembli,
del tot la mesura:
els crepitars d’agost
vora la mar, la llum meridiana,
les pluges de setembre, els coures octubrers,
les gleves roges dessagnant-se com entranyes,
els arbres enteranyinats on les aranyes aguaiten
l’ insecte amb ulls vermells fins que l’atrapen i el devoren,
les branques negres fent crec-crec amb pes de neu als hiverns,
m’estrenyen fort, em fan caure, contemplativament. És un dir...

Pregunto si no és
un gran consol dir la paraula”pluja”
i fer que plogui tot un llarg
matí d’abril,
on a recer d’una ala
de plom prenyada de tempesta
puja en espiral el cant d’un rossinyol
afemellat, des del fullam espès
que esquinça i omple de memòries
els racons emborlats de dàlies.
Quin jardí?
Quina era sola? Quins pallers? Quin rec?
L’arbre ja sec s’embeu d’aquestes aigües
filtrades dels orígens,
el fullatge
caduc revé ple de molts ulls d’abril
i la verdor puja compacta
de l’ ancestral subsòl de pedra tosca.
Crits
que jo m’invento, que ningú no sent; els morts
flueixen hiperbòlics.
Tot és ara i res.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Pots deixar-nos el teu comentari