dimarts, 25 de febrer de 2014

El SAPERE AUDE en el centenari del naixement del poeta català

El 3 de juliol de 2014 celebrarem el naixement, fa cent anys, d'en Joan Vinyoli i Pladevall.

El poeta i el nostre poble, com arriba a les nostres contrades?



“On ets, on ets infància daurada?”

L’escenari urbà de Barcelona tindrà  un contrapunt decisiu: els estius a Santa Coloma de Farners. El pare de Vinyoli tenia un amic d’estudis,  Josep Fornés, metge oftalmòleg que s’havia casat amb  Conxita Alibés,  pubilla de can Barrot, masia situada al terme de Riudarenes, a tocar de Santa Coloma. En morir-se el pare, Fornés, en un gest d’amistat i solidaritat, havia dit a la mare que per “fer salut”  podrien passar els estius a Santa Coloma, on ell  els facilitaria l’allotjament, i també  que, quan en Joan tingués setze anys, podria entrar a treballar a l’editorial Labor,  de la qual era soci fundador juntament amb l’alemany Georg Pfleger. I així va ser, els dos oferiments es concretaren puntualment.

L’estiu de 1922, els Vinyoli arribaren a Santa Coloma, d’on n’havia sortit al segle XVIII el rebesavi del poeta, Pius Viader, per anar a Cuba. Hi havia alguna cosa,  doncs, d’involuntari retorn als orígens. Viuran a can Cuera, al carrer Beat Dalmau, 34, d’un poble que tenia un cert prestigi com a destinació de vacances, afavorit pel balneari d’aigües termals. Hi acudia un gruix de població estival,  pertanyent a la burgesia, que durant l’any vivia a Barcelona i en molts casos tenia alguna vinculació familiar amb Santa Coloma,  que els vilatans denominaven “colònia”, com en d’altres pobles catalans d’estiueig. En aquest context hi residirà el nen Joan Vinyoli, fent unes vacances de fill de la burgesia sense formar-ne part  pròpiament, la qual cosa li resultarà molt confortable però també li suposarà, possiblement, una primera vivència de desclassament.

Els Vinyoli anaven a Santa Coloma a finals de juny, sempre després de Sant Joan, i s’hi estaven  fins a finals de setembre, després de la festa major del poble. Ho feien en tren, que agafaven a l’estació de França, fins  a Sils i, des d’aquesta població, acabaven d’arribar  en l’autobús de línia de la Hispano Farnense. Un viatge d’unes dues hores per deixar la ciutat i arribar al camp, a l’escenari de la infància daurada,  per viure en el medi rural per un període de tres mesos bons. Els oncles Emili i Ignasita també hi anirien per establir-se  primer a can Barril i més tard en un pis del carrer Delme.

L’estiu, i en temps de vacances escolars, és el moment propici perquè els infants estiguin tot el dia fora de casa i gaudeixin plenament. I Vinyoli, dotat d’una sensibilitat de poeta, hi farà  totes les descobertes possibles. Per això, en una entrevista de l’any 1968, en  preguntar-se-li per allò que l’havia marcat espiritualment en la seva joventut, responia: “Els estius a Santa Coloma de Farners; en aquests estius, que no sé quantes vegades han sortit en la meva poesia, vaig descobrir el món i els seus matisos.”

La presència dels estius colomencs en l’obra del poeta constitueix un corrent de fons paisatgístic i anímic que és “conseqüència d’una certa projecció nostàlgica del poeta cap a l’edat daurada”  d’aquests sojorns. Cal tenir present que l’obra de Vinyoli comença a publicar-se després  d’aquestes estades, i en algun cas molt posteriorment, de manera que els poemes on apareix aquesta presència  estan escrits des del record i la nostàlgia, i que reneix de manera recurrent d’un magma ardent molt interioritzat. En l’intent d’establir-ne una tipologia, es pot dir que  primerament Vinyoli cantarà i celebrarà aquest paisatge fins a mitificar-lo, i després l’interioritzarà i n’extraurà símbols. Finalment, hi haurà esclats de records i d’imatges que li “pujaran”, conscientment o no, per instal·lar-se com a substància lírica en els seus versos o que li serviran per refugiar-s’hi.

El contacte amb l’entorn natural de  Santa Coloma i, per  extensió, de l’interior de la comarca de la Selva –la riera, les gorgues, les fonts, el Rocar, els boscos d’alzines sureres, els torrents, els camins rogencs de sauló, els camins i la pols del blat–,  i amb el seu entorn humà –llenyataires, carboners, pagesos, artesans, sereno– l’impregnarà d’una manera tan profunda que el seu record rebrotarà contínuament al llarg de la seva vida, bastint un correlat idoni, de molta riquesa sensorial, on projectar el seu paisatge anímic i  que  travessarà  tota l’obra, de cap a cap, des de la seva mateixa arrencada, amb el vers “I la natura em crida” i  una estrofa on localitza la descoberta de la poesia:

Filla del cel, allà, la poesia,
un dia vaig trobar de bon matí:
en un tombant secret que jo sabia,
vora el torrent humit la vaig sentir.
Oh veu del rossinyol!, tu em descobries
móns de bellesa, soledat i cel;
en aquell punt, dins l'ànima naixies,
meravellós, inconegut anhel.

I fins als darrers anys quan, en l’inventari de pèrdues, no es podrà estar de consignar-hi la noiesa viscuda a Santa Coloma:

Ara camino pel vell casc urbà
mentre viatgen cap als seus destins
els vells amics, les dones i els bocins
del que era jo, de noi, perdut a l'alzinar.

A l’estiu, amb l’arribada de la primera calor forta, el suro s’obre i és el moment idoni per procedir a pelar les alzines sureres. Els peladors colpegen amb la destral el suro tou i ho fan suaument  per no arribar a l’escorça i ferir l’arbre. Quan han fet els dos talls verticals i el de coronament ja poden arrancar la pela fent palanca amb la burja. El nen Vinyoli va  descobrir aquest so de les destrals en les seves passejades i excursions per les muntanyes de Santa Coloma, i  en moltes ocasions l’havia sentit sense veure els peladors endinsats en el bosc. Per això, podrà al·ludir en els seus versos al “so de les destrals invisibles”. El so d’aquestes destrals, el podem escoltar  en molts racons de l’obra del poeta, juntament amb un altre so, el de les campanes de l’església o de qualsevol campanar de les moltes ermites de l’entorn del  poble. Són dos sons que, juntament amb el de la veu del mar que arribarà més tard, reboten de poema a poema, de llibre a llibre, per tota la poesia de Vinyoli i en constitueixen l’essència sonora que serà consubstancial al mateix sentit de l’obra.

Alzinars beneïts!, rouredes estimades!, laberint pur on es filaven els meus somnis! Juliol, Agost, déus llenyataires, colpeixen, encara avui, com sempre, alts arbres immortals, i jo escolto i em meravello sempre de la puresa dels cops de les destrals invisibles.

Aquests llenyataires, obstinats en la seva tasca i endinsats en el bosc, són l’origen del símbol del boscater, un dels més potents i reveladors de la seva poesia.


La Bastida dels somnis, d'en Pep Solà
Pàgines 25, 26, 27, 28 I 29
Editorial CCG, ISBN 978-84-92718-27-6                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Pots deixar-nos el teu comentari